Historia de les vies ferrades

Els primers equipaments daten de 1843, sobre la via normal del Hober Daschei (2996 m) a Àustria. Altres equipaments van seguir en 1869 en el Grossglockner, el cim més alt d'Àustria (3776 m), i a principi del segle XX l'equipament de l'aresta oest de la Marmolada, equipada pels clubs alpins austríac i alemany, marca el veritable naixement de les Vies Ferrata.El terme "Via Ferrata" ve d'Itàlia, país on precisament van sorgir aquests itineraris. Va ser en les Dolomies, durant la Primera Guerra Mundial, on van aparèixer els primers itineraris a les mans dels militars de tots dos bàndols de la contesa (austríacs i italians), amb l'objectiu de conquistar llocs estratègics elevats per a utilitzar-los com a observatori militar en el trasllat de tropes, vigilància de l'enemic i observatoris artillers.Per a aconseguir els cims dels escarpats cims de les Dolomies, els militars van emprar molt de temps i esforç en la col·locació d'escales, cables, ponts, passarel·les, fins i tot van excavar túnels. Una vegada finalitzada la Guerra, l'exercito es va encarregar d'elles durant una temporada, però finalment les Vies Ferrata van sobreviure gràcies a la col·laboració de "els Amics de les Dolomies", associació que des de llavors s'encarrega del manteniment d'aquestes rutes (en les Dolomies).
Podem dividir l'evolució de les Vies Ferrata en diverses etapes:
En una primera etapa van servir com a accés a punts estratègics militars com ja hem dit i com a consolidació i assegurament de vies normals a grans cims.
En una segona etapa d'entre guerres es va procedir al seu manteniment com a part d'un patrimoni militar.
En una tercera fase van aparèixer noves vies d'altitud de tall turístic.
Finalment, la proliferació de Vies Ferrata esportives de baixa altitud per a ús esportiu i turístic.
Les Vies Ferrata són un fenomen marcadament europeu, de fet, la majoria d'aquestes se situen en el seu territori. Però existeixen marcades diferències entre unes zones i altres. Així, les vies italianes de les Dolomies tenen un marcat caràcter alpí, són molt llargues i el seu equipament tendeix a ser més de seguretat que de progressió (hi ha de tot). En canvi, en la seva veïna, França, la tònica general és de rutes més curtes en zones més baixes que recorren parets en general més escarpades sense perseguir el cim d'una muntanya, és a dir són d'un caràcter més esportiu i el mateix podem dir d'Andorra, on en els últims anys han proliferat de manera espectacular aquest tipus de recorreguts.
La diferència entre unes i altres zones, fins i tot entre vies relativament pròximes ve marcada també per l'etapa en la qual es crec la via, sent les més antigues els típics recorreguts alpins en altitud i llargues, i les més modernes tendeixen a ser més curtes, a menor altitud, més ben equipades i una mica més difícils, ja que el seu caràcter és més esportiu. Encara que per descomptat hi ha vies de tota mena, tant a França, Itàlia i la resta de països del marc alpí.